BIBLIOTECA
LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L'ESCALETA
Hi havia una vegada…
…una Rateta molt presumida que escombrava l’escaleta de bon matí, i es va trobar una moneda.
– Què puc fer amb aquest dineret? – va preguntar-se la Rateta – Si em compro ametlletes potser em cauen les dentetes!!
Finalment, com que era tan presumida, va decidir comprar-me un llacet per la cueta.
A l’endemà, la Rateta va sortir a escombrar l’escaleta, com feia cada matí, però aquell dia estava radiant amb el seu llaç, i tothom que la veia pensava en lo preciosa que estava.
Al cap d’una estona, per davant de casa seva, van començar a desfilar els seus pretendents.
El primer en passar va ser el Ruc, i veient-la tan bonica li va dir:
–Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi? La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir! El Ruc va bramar: Iaaaa, Iaaaa, Iaaaa, Iaaaa …
I la Rateta espantada li va dir: Amb aquesta veu eixordadora no em vull casar amb tu
I el Ruc va marxar trist, molt trist.
Uns minuts més tard va passar l’Ànec i li va dir:
–Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi? La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir! L’Ànec va fer : Quac, quac, quac, quac … I la Rateta esgarrifada li va dir: Amb aquesta veu tan forta no em vull casar amb tu
I l’Ànec va marxar trist, molt trist.
Més tard va passar el Gos i va dir:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi? La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir! El Gos va bordar: Bup, bup, bup, bup …
I la Rateta tapant-se les orelles li va dir: Amb aquesta veu tan sorollosa no em vull casar amb tu
I el Gos va marxar trist, molt trist.
Instants després va passar el Gall i li va dir a la Rateta:
-Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi? La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir! El Gall va fer: Qui-qui-ri-quí, Qui-qui-ri-quí, Qui-qui-ri-quí, Qui-qui-ri-quí … I la Rateta esglaiada li va dir: Amb aquesta veu tan estrident no em vull casar amb tu
I el Gall va marxar trist, molt trist.
La Rateta va començar a posar-se nerviosa en veure que ningú era prou bon pretendent per a ella, però ben aviat va passar per allà el Gat que va dir:
–Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta … jo que sóc un bon fadrí, no et voldries casar amb mi? La Rateta li va contestar: Per poder-te casar amb mi, la teva veu primer he de oir! El Gat va miolar: Mèu, mèu, mèu, mèu…. La Rateta no s’ho podia creure! Aquella veu tan dolça i melosa li havia arribat al cor, i li va dir: Amb aquesta veu tan … tan bonica si que em vull casar amb tu!!!!
El Gat i la Rateta es varen casar. Tothom va advertir a la Rateta sobre les intencions del Gat, però ella només recordava la seva veu i pensava en lo enamorada que estava.
Un dia, quan la Rateta estava despistada, el Gat va anar per darrera i, sense que ella pogués ni adonar-se’n, el Gat va clavar-li queixalada i se la va menjar!
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.
Hi havia una vegada…
Un dia, la mare estava fent el dinar i quan ja ho tenia tot a punt per coure l’olla, es va donar compte que se li havia acabat el safrà. En Patufet, que estava per allà i va sentir com la mare s’exclamava, va dir:… un pare i una mare que tenien un fillet tan petit, tan petitet… que li deien en Patufet.
“Mare, si no hi ha safrà… Jo us en puc anar a buscar”
La mare, escandalitzada per aquesta idea, li va contestar:
“On vols anar tu tan petit!!! No veus que, com que ets tan petitó, la gent no et veuria i et podria trepitjar?”
En Patufet va reclamar: “Mare!! Jo vull anar a buscar safrà!!!! Hi aniré cantant així, encara que no em vegin, em sentiran!!!”
Després de molt fer-se pregar, la mare va acceptar i li va donar un dineret per anar a buscar safrà. D’aquesta manera en Patufet va sortir al carrer i es va dirigir cap a la botiga, carregat amb el diner i tot cantant:
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet“
Quan va arribar a la botiga, tot content d’haver-ho aconseguit, va entrar i va demanar un dineret de safrà. El botiguer que sentia una veu, mirava per tot arreu, però no veia a ningú “Ei, que no em veieu!! Vejam si em despatxeu un dineret de safrà!!”
El botiguer va tornar a mirar i, de sobte, va veure un dineret que es bellugava a terra. Va agafar el dineret i en el seu lloc hi va deixar una paperina de safrà. En Patufet va sortir de la botiga i va enfilar al camí cap a casa:
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet”
La gent que anava pel carrer, en veient una paperina sola cantant pel carrer, s’amagava als portals. Quan va arribar a casa seva, la mare no s’ho podia creure, En Patufet havia anat sol a comprar el safrà i hi havia fet prou bé. Quan en Patufet va demanar-li per portar el dinar al pare, que estava treballant al camp, la mare va dir que no, el cistell pesava massa i l’hort era massa lluny. Però en Patufet no va callar fins que al final ho va aconseguir.
I en Patufet, carregat amb el cistell del dinar se’n va anar a cercar son pare, i pel camí anava cantant:
“Patim, petem, patum, homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet”
La gent del poble, espantada en veure passar un cistell tot sol que cantava, s’amagava dins de les cases. En Patufet va anar caminant fins que va sortir del poble. Quan ja portava una bona estona caminant, i quan ja estava força cansat, va començar a ploure i, corrents, en Patufet va anar cap a un camp proper i en va amagar sota una col prou gran.
Al cap d’una estona, un bou que pasturava per allí, va veure la col i se la va menjar. I sense adonar-se’n, també es va engolir al pobre Patufet que era a sota amagat.
Quan el pare d’en Patufet va arribar a casa i la mare li va preguntar pel seu fillet, aquest va dir que no l’havia pas vist i que, a sobre, no havia pogut dinar ja que ningú li havia portat el cistell. Es va fer fosc i en Patufet encara no havia tornat a casa, i els seus pares, molt preocupats, van sortir a buscar-lo. Al cap d’una bona estona, en un camp, van trobar el cistell que el Patufet portava i, aleshores, van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
En Patufet, que els va sentir al cap d’una estona, va contestar: “A la panxa del bou, on no hi neva ni plou”
Però els pares no el sentien … “Patufet, on ets?”
“A la panxa del bou, on no hi neva ni plou”
De sobte, els pares van sentir la veueta d’en Patufet, i van saber on era. Però com el podien treure de la panxa del bou?
Van començar a donar menjar al bou… i més menjar … i més menjar … i el bou, es va anar inflant … inflant … inflant… Tant i tant es va inflar de menjar que, al final, el bou es va tirar un pet i en va sortir … en Patufet!!!!
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.
Hi havia una vegada…
…tres porquets que vivien tots junts al mig del bosc. Els tres eren germans: el més petit era el trapella de la família; el mitjà era el més juganer; i el gran era el més assenyat i treballador dels tres. Un dia van decidir que viurien separats i que cada un es construiria una casa.
El porquet petit va decidir fer-se una casa de palla. “La palla pesa poc i és fàcil de manejar”, va pensar, “i així me’n podré anar a fer malifetes ben aviat”.
El porquet mitjà, que també volia anar ràpid per anar a jugar amb son germà, va decidir fer-se la casa una mica més enllà però de fusta. “Tot i que la fusta és més pesada que la palla, jo sóc més fort que el meu germà petit i acabaré molt ràpid”, va pensar. I dit i fet, en ben poc temps ja s’havia fet la seva caseta i va marxar corrents a jugar.
El porquet gran va decidir que el més lògic era fer-se una casa de maons. Una mica més lluny d’on s’havia fet la casa el mitjà, va començar a apilar els maons i posar-hi ciment, mentre els seus dos germans jugaven allà a prop.
Però amagat darrera un arbre els estava espiant el llop que vivia per aquella contrada.
Quan cada porquet va anar cap a casa seva, ell va sortir del seu amagatall i va anar cap a la casa del més petit. “Toc, Toc, Toc” va picar a la porta. El porquet va mirar pel forat i, en veure que era el llop va dir: “Fora llop… No t’obriré pas la porta”.
I el llop va dir: “Doncs si no m’obres la porta, bufaré… Bufaré… I la casa tiraré!!!”
Va començar a bufar i… La casa de palla va volar pels aires!
El porquet petit va fugir corrents i es va refugiar a casa del seu germà mitjà. Al cap d’una estona, el llop es va acostar a la casa de fusta.
“Toc, Toc, Toc” va picar a la porta. Els porquets van mirar pel forat i, en veure que era el llop van dir: “Fora llop … no t’obrirem pas la porta”.
Aleshores el llop va dir: “Doncs si no m’obriu la porta, bufaré… Bufaré… I la casa tiraré!!!”
Va començar a bufar i… La casa de fusta, tot i aguantar en un primer moment, va acabar cedint i les fustes van anar caient una a una!
Els dos porquets va sortir “cames ajudeu-me”, corrents, i es van anar a refugiar a casa del seu germà gran. No havia passat gaire temps que el llop es va acostar a la casa de maons. “Toc, Toc, Toc” va picar a la porta. Els 3 porquets van mirar pel forat i, en veure que era el llop van dir: “Fora llop … no t’obrirem pas la porta”.
I el llop va dir … “Doncs si no m’obres la porta, bufaré… Bufaré… I la casa tiraré!!!”
Va començar a bufar i… A bufar… I a bufar… Però la casa no va caure pas. El llop va seguir bufant… I quan ja no podia més va entendre que era impossible tirar a terra una casa tan ben construïda amb maons i ciment.
Aleshores se li va ocórrer entrar per d’alt de la taulada, per on hi havia la xemeneia. Afortunadament, el porquet gran s’estava preparant el sopar abans que arribessin els seus dos germans, i havia col.locat una olla amb aigua a escalfar a la xemeneia. Quan el llop es va deixar anar xemeneia avall, va caure dins l’olla amb l’aigua bullent i es va escaldar tot.
Cansat, adolorit, escaldat i derrotat, el llop va marxar cap al bosc i mai més no va tornar a molestar als tres germans porquets que, feliços i contents, van decidir viure conjuntament a la casa de maons.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada